Desviaments i crítica constructiva

DESVIAMENTS I CRÍTICA CONSTRUCTIVA

En aquesta etiqueta pretenem deixar constància, tal com es suggereix a la rúbrica d'avaluació,  d'alguns aspectes relacionats a la pràctica duta a terme en aquest període, en consonància amb el que seria bo, pensem, s'hauria de tenir en compte en actuacions futures del centre. 

Afegim alguns aspectes demanats en el darrer missatge de l'aula per part del consultor.

El model que encara predomina a l'institut  és el model prescriptiu, el qual entra en contradicció amb el nou rol de l'assessor, en qualitat de col·laborador, i element clau en la presa de decisions. L'existència de dificultats per treballar col·laborativament ens permet detectar certa manca de conscienciació del model i cert grau de maduresa no resolt en relació al concepte de tasca educativa, que segons Ausbel -una de les personalitats més importants del constructivisme- (1983) és la constituïda per tres elements: 1) el professorat i llur manera d'ensenyar; 2) l'estructura de coneixement que conformen el currículum i llur implementació, i 3) l'entramant social en el qual es desenvvolupa el procés educatiu (element menys consolidat).

Un cop exposada la teoria a partir de la qual es procura treballar des del centre, 

La pràctica al centre ha presentat com hem dit en unes altres etiquetes, com la de conclusions, i la d'autoavaluació, concretament un gran enriquiment i alhora una possibilititat de poder posar en pràctica la relació dels estudis duts a terme amb la pràctica al centre, a l'aula amb un grup d'alumnes amb dificultats d'aprenentatge i amb necessitats educatives especials.

Aquest fet ens ha ajudat molt a seguir amb els nostres propis aprenentatges, ja que dia sí, dia també hem pogut continuar practicant l'aprendre a aprendre, sigui dels propis alumnes, sigui, per suposat de la tutora-psicopedagoga del centre, sigui dels companys/es, de les interelacions, etc. el dinamisme, els reptes, les dificultats i la gestió de les pràctiques han suposat un anar molt més enllà del marc i dels referents teòrics, els quals ens han obert camins, però hem hagut de saber triar els itineraris més adients.

Ens ha agradat molt la pròpia pràctica, el fet de poder iniciar la descoberta de la dimensió que aquest àmbit comporta, ja que ha estat un tast que ens ha motivat per seguir aprenent, experimentant, exercitant en la mesura del possible en aquests casos propis de l'aula ordinària, ja que impliquen una visió més global, unes capacitats i unes mirades transversals amb professionals de l'àmbit educatiu del propi centre i altres d'externs.  Hem recollit una etiqueta amb dubtes, la qual hem procurat no fos excessiva, tot i que hem de confessar que podria ser molt més extensa, i que oralment hem dialogat, preguntat, compartit, manifestat parers, preguntes i més preguntes a la psicopedagoga del centre. 

Aquestes pràctiques han suposat un gran revulsiu en seguir aquesta formació específica per popder estar al servei de la comunitat educativa, ja que poques coses hi ha més gratificants que poder ser útil, ajudar i despertar l'interès a altres persones dia a dia, sigui a nivell personal i a nivell professional. Pensem que arriba un moment en que... tot plegat forma part d'un tot que és la persona, llur tarannà i llurs maneres de ser i de fer.  

És bo comptar amb l'ajuda d'una professional que ocupa una posició estratègica, coneixedora directa de matèries, famílies, entorn, que permeten avançar vers l'autonomia de centre i generació d'estratègies, en defensa de llurs opinions, acceptació de normatives, acords, sancions, resolucions, fruit d'un treball conjunt com a mitjancer per al progrés, orientació de futur i qualitat dels serveis, tot i que ens queda molt de camí per recórrer encara. 

Hem de reconèixer però que malgrat la preparació i predispoció la innovació no resulta fàcil, i és per això que malgrat tenir unes concepcions cal actuar relacionant les diferents tendències i/o maneres de fer. No resulta gens fàcil encarrilar aquesta tasca col·laborativa, en coordinació entre els diferents membres participants en la comunitat educativa alineats vers uns mateixos objectius, per senzill que pugui semblar. L'espai marcat fixe de les reunions dels dijous resulta una peça clau per anar donant i adquirint confiança entre els professionals, per marcar i caminar en una mateixa direcció.

Un altre aspecte reiterat, desafortunadament en la pràctica educativa, és la falta de corresponsabilitat i de seguiment de la vida escolar dels alumnes, per part d'algunes famílies, i encara trobem més greu és el poc, i en ocasions, nul interès per la manca d'implicació. Val a dir que no són molts casos, però sovint coincideixen que són d'aquests alumnes dels grups de diversitat, i els més desafavorits i de risc d'exclusió social. És per aquest sector, per petit que sigui, que val la pena aprendre, lluitar i posar en pràctica allò après, sense deixar d'aprendre contínuament.